Al Palau Robert, el 20 de desembre del 2004

CATALUNYA A CUBA, UN AMOR QUE FA HISTÒRIA és un batec sentimental i alhora el fruit d’una ingent recerca a la gran de les Antilles i al principat. De vegades ens atrapa amb imatges sorprenents. D’altres avancem entre pirates i militars, separatistes i espanyolistes, abolicionistes i negrers, tot descobrint l’origen de l’arròs a la cubana, les havaneres, el daiquiri, la senyera estelada, la música del Gato Pérez i la de Bebo Valdés. Aporta primícies com el modernisme i el gaudinisme fora de l’Havana, desfà tòpics com que ni tots els catalans eren negrers ni el desastre del 98 va ser una ruïna. Però no s’ha proposat d’omplir cap buit en nom de la història. Fuig de l’erudició, pendula entre l’assaig i el reportatge periodístic, entre el primer president de Cuba, que parlava en català, i aquell humil jesuïta de Poboleda que va dominar els ciclons. «Per als catalans Cuba és l’illa màgica, que ha atret viatgers de totes les èpoques; la musa que ha inspirat a compositors i a poetes durant cinc segles i la terra mítica de milions d’emigrants. Però també va ser infern i tomba per a milers de soldats de lleva que sabien que no tornarien, i la mort en vida d’encara més esclaus arrabassats de manera inclement de les seves terres africanes, els descendents dels quals porten el cognom català de qui els va comprar fa dos-cents anys. Cuba és el sofriment i el plaer, la riquesa i la pobresa, per això ens hi identifiquem i ens agrada, perquè Cuba és la vida». TATE CABRÉ