Presentem el projecte ‘Parlen les dones 1915-1936’ a l’Ajuntament de Sant Cugat

Els mitjans santcugatencs van cobrir l'acte

Els mitjans santcugatencs van cobrir l’acte

La regidora i els autors

La regidora i els autors

Susanna Pellicer amb Daniel Romaní i Tate Cabré

Susanna Pellicer amb Daniel Romaní i Tate Cabré

Parlen les dones. Sant Cugat, 1915-1936 és el resultat d’entre quinze i divuit llargues entrevistes fetes a dones santcugatenques nascudes a les dècades de 1910, 1920 i 1930. La seva veu ens permet conèixer un munt d’aspectes del Sant Cugat del primer terç del segle XX, el Sant Cugat agrícola –en el qual les dones hi tenien un paper destacat-, i com vivien el lleure –quins jocs feien, per exemple, les que en podien gaudir-, la religiositat, la mort, els costums, les festes, el menjar, quines eren les seves aficions –llibres, programes de ràdio, etc.- També ens expliquen com veien la desigualtat d’oportunitats professionals d’abans en funció del sexe i la difícil conciliació de la vida laboral, familiar i personal.

Parlen les dones. Sant Cugat, 1915-1936 recull la memòria de les dones que han estat protagonistes al nostre municipi quan encara era un poble.

Temes

L’educació i l’escola

El joc

El naixement

El festeig, el casament, l’amor i el sexe

La feina fora de casa

El menjar

La religió

Les festes

El lleure, la lectura i la música

La mort i el dol

La neteja

La indumentària

1915-1936, una etapa històrica excepcional

El període històric d’aquest treball és excepcional a Catalunya en l’àmbit social, polític i econòmic. És temps de prosperitat, d’enfortiment del teixit associatiu i dels partits polítics. És l’època de la col·laboració de la Lliga amb l’oligarquia espanyola, primer, de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), després, i finalment de la Segona República (1931-1936), en la qual s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sancionat pel 75% del cens electoral català -incloses les dones- i aprovat després per les Corts espanyoles -després de notables esmenes. Sorprèn la diversitat de polítiques especifiques que es van dur a terme durant la Segona República –per bé que no totes van arribar a bon port: la descentarlització política i l’atorgament de més autonomia per a catalans, bascos i gallecs, la modernització d’alguns aparells estatals (policia i exèrcit), l’abordatge de la reforma de la propietat de la terra (Llei agrària), la separació entre l’Església catòlica i l’Estat (Llei de congregacions religioses) i la modernització social (Llei de divorci, matrimoni civil, vot femení…). La Segona República va ser també una època d’expansió de la vida cultural i d’un munt d’iniciatives pedagògiques (es van crear biblioteques i pinacoteques ambulants, el teatre…).

A Sant Cugat del Vallès, aquest període és excepcional de manera especial. S’inicia pràcticament amb l’arribada del tren al municipi (1917) i s’acaba amb l’esclat de la Guerra Civil (1936). L’existència del ferrocarril que travessa la serra de Collserola és un dels motius que expliquen el creixement que experimenta el municipi en aquest període. Comencen a arribar-hi estiuejants -seduïts per la tranquil·litat i el caràcter rural de l’indret- i també habitants de cap de setmana -una part des quals, més endavant, trobaran els avantatges que suposa viure-hi-. Es creen nous carrers i nous barris, i creixen les colònies de Valldoreix i La Floresta. “Sant Cugat creix un 80% entre 1920 i 1930, passa de 2.874 a 5.190 habitants, un creixement que només serà superat, en termes relatius, i per poc, per l’onada immigratòria dels anys seixanta. Hi arriben barcelonins, molts dels quals no figuren al cens perquè només vénen a estiuejar-hi o a passar-hi els caps de setmana i els primers immigrants procedents d’altres parts de l’Estat, especialment de Múrcia, atrets per les obres del tren, del metro barceloní i de l’Exposició Universal de 1929” (Jordi Casas. “De vila rural a ciutat de serveis. Segles XIX i XX”, dins “Història de Sant Cugat”). En l’àmbit cultural, cal destacar “l’atapeït programa d’activitats d’associacions i entitats culturals de tota mena: cinema, teatre, ball, cant coral, esport, excursionisme, cursets, esperanto…” (Aurora. Temps de República).

Són nombrosos els elements que, en aquesta etapa, contribueixen a la modernització del municipi: s’instal·la la xarxa de clavegueram a quasi tot el nucli urbà, s’instal·la la primera central telefònica (1921), es creen noves entitats i associacions, milloren els serveis municipals, s’instal·la el primer assortidor de gasolina al municipi (1930), creix la petita base industrial dels tres sectors tradicionals del municipi –el tèxtil, l’alimentari i el de fabricació de maons (gràcies a l’empenta constructora d’aquests anys)-, procés en què l’arribada de l’electricitat juga, naturalment, un paper decisiu… Arreu de Catalunya s’enforteix el cooperativisme agrari amb l’objectiu de donar resposta a les exigències del desenvolupament del capitalisme al camp, a la internacionalització del mercat i a les transformacions tecnològiques. A Sant Cugat, també, els qui treballen a la vinya volen protegir els seus interessos fent pinya. Per això decideixen demanar a l’arquitecte modernista Cèsar Martinell la construcció del Celler Cooperatiu (1921), en el qual elaboraran i emmagatzemaran el vi.

En aquesta etapa es produeixen uns quants avenços cap a la igualtat entre l’home i la dona arreu de Catalunya –una de les conquestes més eloqüents és la participació de les dones, per primer cop a la història, en unes eleccions, cosa que succeeix l’any 1933-. També a Sant Cugat les dones comencen a emancipar-se, i això que aquest municipi continua sent eminentment rural, amb tot el que això suposa de respecte a la tradició ( i la tradició diu que el paper de la dóna és estar a casa, cuidar del marit i dels fills). El 1935, Avel·lina Casadevall, bibliotecària de la Diputació de Barcelona, funda a Sant Cugat l’Institut de Cultura Femenina, popularment conegut com l’Escola de la Dona, organització catòlica i sucursal de la que existia a Barcelona, creada el 1909 per Francesca Bonnemaison de Verdaguer. La seu local era al carrer de Santa Maria, i oferia classes de català, cuina, teatre, confecció de vestits i, els diumenges, de dansa. Així doncs, la dona comença a tastar, tímidament, altres activitats que no sempre tenen una relació directa amb la seva missió principal, la llar i la família…

ELS AUTORS

Daniel Romaní (Barcelona, 1966). Llicenciat en Ciències de la Informació, en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. És coautor d’una guia d’escultures de Barcelona, Barcelona Escultura Guia (Actar, 1996), dels llibres L’Altra Barcelona (Pòrtic, 2002), Àgora Barcelona (Ajuntament de Barcelona i Editorial Brabander, 2005), Catalunya íntima (Ed. 62, 2006) i Les sagues de Sant Cugat (Cossetània, 2007), entre d’altres. Col·labora al diari “La Vanguardia”.

Tate Cabré (Reus, 1965). Periodista, fotògrafa i traductora. Professora de comunicació i periodisme cultural  a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autora de materials periodístics de recerca sobre Gaudí i sobre el modernisme a diferents ciutats i països, tema que també ha treballat a diverses guies per a l’Ajuntament de Barcelona i en guions per a RTVE. Col·labora a “La Vanguardia” des del 1997, al “Diari de Tarragona” des del 1991 i en diverses publicacions culturals. Els seus “parts” més difícils han estat quatre llibres de fotografies, nou exposicions individuals, algunes de col·lectives, i dues nenes d’onze i vuit anys.

icona_pdf