Del Camp al Llamp

portada0KOKTextos i fotografies de Tate Cabré

Format: 17 x 24     Pàgines: 264

ISBN: 84-96366-65-0

PVP: 20€

 

 Del Camp al Llamp. Radiografia de l’èxode de 60 talents de la perifèria a la metròpoli

 

Recopilació d’entrevistes a seixanta personatges amb denominació d’origen de la Catalunya Nova, destacats especialistes en les seves branques que per reeixir professionalment quan el sud ni existia es van traslladar a Barcelona, Madrid, Nova York… Ciutats on s’han convertit en primeres espases de les seves respectives ocupacions: metges, historiadors, escriptors, artistes, empresaris… Seixanta catalans del sud, gent de casta, descendents de cossetans i ilercavons, gent del camp, gent del llamp que han exportat la idiosincràsia de l’arxipèlag del llamp de la perifèria a la metròpoli mestissa i intercultural.

Pròleg

Al segle XIX el sud efervescent de Catalunya vivia el gran moment del Reus-París-Londres, l’esplendor dels vins del Priorat, i el port de Tarragona lluïa ple de velers en ruta cap a les Amèriques. Reus era la segona ciutat de Catalunya. Grans noms com Gaudí, Fortuny, Prim, Toda, Bartrina, Narcís Oller, Martí i Franquès… Exportaven el tarragonisme arreu. Eren conscients de la seva manera de fer diferent, que consideraven un valor afegit en les seves carreres. Gaudí feia broma dient que la intel·ligència es medeix segons la proximitat a Reus amb què s’ha nascut. Fortuny moria llegant “su gloria a Dios, su fama al mundo y el corazón a su patria”. Eren la Gent del Camp, Gent del Llamp.

 

 

Tocata i fuga de cervells

Però amb la fil·loxera, la desfeta de la Mancomunitat, l’escabetxina de la Guerra Civil -sobretot a les Terres de L’Ebre- la postguerra i unes quantes secades consecutives que van despoblar comarques senceres, tot es va ensorrar. A la fuga de cervells secular s’hi va sumar el trasllat de la dreta alt-burgesa cap a Madrid –on va formar el lobby poderós dels Fontana, Bau, Pedrol Rius, Banús, Abelló, Andreu…-. Moltes famílies republicanes s’havien exiliat: la de Rovira i Virgili, la del poeta Gabriel Ferrater… Per no parlar de l’emigració massiva del món rural a Barcelona; famílies senceres de La Conca, de la Terra Alta, de l’Alt i el Baix Camp… Que anaven a posar un colmado, però que ni en broma es venien la casa del poble per poder tornar els estius. Seguien arrelats.

 

 

El Sud no existeix

En els anys de la dura postguerra va ser quan el sud va deixar d’existir. Era el sud perdedor dels dirigents i els intel·lectuals republicans: Ventura Gassol, Puig i Ferrater, Marcel·lí Domingo, Andreu Nin… Que a més rebia el menyspreu dels prohoms del franquisme com Josep Pla, que considerava les terres tarragonines com a “poc catalanes”. Només els tarragonins destacats o els catalans amb arrels tarragonines estiuejaven a la Costa Daurada perquè l’alta burgesia barcelonina la considerava de tercera i mirava cap al nord, a la Costa Brava o l’Empordà. Qui volia estudiar havia d’anar a Barcelona, València o Madrid i, evidentment, s’hi quedava. No hi havia futur pels esperits inquiets a la província de Tarragona, el desert intel·lectual i empresarial. Als ulls de Barcelona, els catalans es dividien en barcelonins o provincians; l’escletxa excavada pels prejudicis entre la capital i les comarques era insondable, abonada pel centralisme que va imperar durant tot el franquisme. Tot fora de Barcelona portava l’adjectiu de “comarcal”.

 

La Catalunya-ciutat

L’evolució política i social va portar al sud, per fi, la Universitat, les inversions, les infraestructures, i la diàspora de matèria gris ha anat disminuint. Fins a tal punt que el desembarc de grups capdavanters a Barcelona i a tot l’Estat, com els d’Andreu Buenafuente i la productora El Terrat en matèria de Comunicació o dels dirigents d’ERC en Política –Carod Rovira, Benach, Bargalló…- s’ha fet quan aquests grups ja s’havien format en terres tarragonines on hi havia un magma avinent; a Ràdio Reus i a la Universitat Rovira i Virgili, respectivament.

 

La Catalunya-ciutat permet que molts grans professionals no hagin d’abandonar, després de segles d’autoexili, la seva terra. Viatgen cada dia a Barcelona des de Tortosa –parlem de la catedràtica de l’UAB Amparo Moreno-, d’Alcover –parlem de Josep M. Girona, director de Ràdio Barcelona-, des de Vilaseca –parlem de Xavier Graset, periodista estrella de Catalunya Ràdio-, o des de Cambrils –parlem de Xavier Cassadó, director de continguts de El Terrat. I només hem escollit el cas de quatre periodistes. L’arquitecte avantguardista reusenc Ernest Ferré, professor a la Universitat Internacional de Catalunya i al CCCB, i estudiós del territori, creu que “El Camp de Tarragona funciona com una metròpoli dins un territori esponjat”. Estem definitivament a la Catalunya-ciutat.

 

Del Camp al Llamp

Els cinc personatges que hem esmentat són primeres espases de la Comunicació a nivell nacional i estatal, gent del sud, de casta, descendents de cossetans, Gent del Camp, Gent del Llamp. Han saltat del Camp de Tarragona al “llamp” de l’èxit professional, si se’m permet el joc de paraules, sense perdre la seva Denominació d’Origen. Són alguns dels seixanta entrevistats al llibre que teniu a les mans, que pretèn ser, com diu el seu subtítol, “una radiografia de l’èxode de seixanta talents de la perifèria a la metròpoli”.

 

 

De totes les generacions

Aquesta sèrie d’entrevistes té la intenció d’escanejar les peculiaritats del transvassament secular de matèria gris que ha patit el Sud de Catalunya cap a Barcelona. Hi ha entrevistats de totes les generacions. Gent que van deixar el sud abans de la Guerra, com Morató Aragonès, les Germanes Bonet Punsoda, la Teresa Rovira… Gent que no l’han deixat, com els periodistes Graset, Cassadó, Moreno i Girona, l’Antoni Llorens, en Gabriel Ferraté… Gent que no hi ha viscut però que s’hi sent proper com en Modest Cuixart o en Quim Muntanyola, fills adoptius com el pintor Martínez Lozano, descendents de tarragonins molt arrelats com en Porter i Moix, en Carles Sentís, en Grau Garriga…

 

Directes, molt pencaires i poc vanitosos

Veiem que és una diàspora que ha empobrit la Cossetània en oportunitats i en progrés mentre la creativitat paradigmàtica dels seus fills enriquia la metròpoli amb una manera de fer i una idiosincràsia particulars. Parlant amb aquests seixanta personatges –deixeu-vos emportar pel text- deduireu que la gent de Tarragona és oberta, directe, viatgera, pragmàtica, poc vanitosa, molt treballadora, i que es mou amb una gran llibertat personal.  En Ricard Salvat, un clàssic indispensable del teatre, i els artistes Pere Falcó i Grau Garriga parlen de la gran força de la gent del Camp. L’escriptor Joan Rendé n’analitza el seu directisme i el fet que constitueixen una reserva de gent autèntica dins el conjunt de Catalunya. L’estètica mediterrània, del Noucentisme i de les atzavares, és molt important per a l’editor Vallcorba Plana i ho va ser per a Joaquim Mir, com ens explica la Josefina Segimon, vídua del poeta Marià Manent, mare de l’historiador Albert Manent i sobretot enamorada de l’Aleixar i de les muntanyes de Prades.

 

 

Surrealisme radiofònic

El flegmàtic senyor Muntanyola ens diu que el sentit de l’humor que El Terrat ha exportat a tot Catalunya és característic del nostre Sud: profund, insinuant, britànic; i sobre el tema, Xavier Cassadó ens dóna la fòrmula màgica dels seus programes: Innovació, transgressió… (aahh! Per saber-ne la resta heu de llegir l’entrevista!), i en Xavier Graset diu que fa “surrealisme radiofònic”, tema en el qual el guanyador per golejada és el Senyor Marcel·lí Virgili.

El medievalista Sans Travé, el músic Joan Guinjoan i l’artista plàstic Salvador Juanpere valoren l’herència de la terra, la força dels valors que implica. Sans Travé afegeix que “la nostra capacitat de treball és el nostre gran defecte i la nostra gran virtut; l’objectiu de la nostra existència”.

La Rosa Cabré i l’Antoni Llorens coincideixen en sentir-se dins un territori de frontera des dels temps dels fenicis i els romans, de gent de traspàs, de molt moviment i on passen moltes coses. El musicòleg Francesc Bonastre ens parla de la grandíssima competència dels tarragonins en música, fins el punt de fundar la musicologia i esmenta Felip Pedrell de Tortosa, Higini Anglès de l’Aleixar…

 

 

Fora els tòpics!

Però atenció! No s’hi val amb els tòpics. Quan llegiu en Xavier Cassadó, la Isabel Saludes o en Joaquim Chancho, crítics amb les opinions generalitzades, gelosos de la seva llibertat personal (Saludes diu:”La llibertat té un preu molt alt”, però ella prefereix seguir pagant-lo) veureu que tot això de la influència del Mestral, la llum Mediterània o el sentit de l’humor britànic ho consideren purs clixés. En Chancho comenta: “la influència del Mediterràni? I com l’hem de mirar, de cara al mar o d’esquena al mar?” Tots tres són paradigmes de la creativitat de la Gent del Camp, Chancho i Saludes exposen a Nova York i al Japó respectivament, i en Cassadó dissenya programes de Tv per tota Espanya. En Chancho és de Riudoms, la Isabel d’Alforja i en Xavi de Cambrils.

Tots ells, i els 57 restants, amb el relat de les seves vivències i el seu anàlisi, ens donen pistes  per a conèixer millor la infrahistòria del nostre país, el perquè de la nostra manera de ser, trets estàndard que potser coincideixen amb els del nostre caràcter, i que ens ajuden a conèixer millor aquesta tan estimada i ja no tan “pobre, trista, bruta i dissortada pàtria.”

icona_doc

Resum de premsa

 

Etiquetas: